Al llarg de la seva prolífica vida, Joan Miró se sent atret per tots els camps de la creativitat artística. «No sóc ni un gravador ni un pintor», digué una vegada, «sinó algú que procura expressar-se amb tots els mitjans».

La seva actitud receptiva el fa sintonitzar en la maduresa amb l’obra d’artistes més joves. Així, els anys seixanta comença a pintar teles de gran format. Són obres en què el llenguatge de signes i símbols apareix representat d'una manera cada cop més sintetitzada, mentre que la matèria amb la qual treballa, la gestualitat i l’imprevist, trets que també són característics de nous moviments, com l’Action Painting o l’art informal europeu, prenen una importància rellevant.

Aquesta evolució també es fa evident en la seva obra gràfica, que adquireix un nou dinamisme a partir del 1967, quan comença a treballar el gravat al carborúndum, inventat per Henri Goetz. Contràriament a les tècniques de gravat tradicionals que consisteixen a buidar la planxa de metall i són d’elaboració més lenta, el carborúndum s’aconsegueix per relleu. La seva utilització proporciona a Joan Miró una matèria vigorosa i li permet un traç ràpid i poderós que li faciliten treballar els gravats de gran format amb més riquesa i llibertat.

«...Em puc expressar sense cap entrebanc, amb un únic impuls de l'esperit, sense sentir-me paralitzat ni alentit per una tècnica superada que podria deformar la lliure expressió, la puresa i la frescor del resultat final.»

Joan Miró combina en un mateix gravat i a partir de diferents planxes aquesta nova tècnica amb les que ja utilitzava, com l’aiguafort o l’aiguatinta. Les qualitats de cada una li permeten aplicar en el gravat procediments propis de la pintura, com el dripping i el grattage.

La tensió creativa i l’execució espontània, que porten Miró a utilitzar eines poc ortodoxes i improvisades, com el dit o la mà, són també decisives en la creació de cada gravat, que té la col·laboració d’artesans gravadors.

En el recull de gravats que presentem en aquesta exposició, el color negre domina les composicions i configura uns personatges antropomòrfics, primitius i plens d’humor. Són personatges situats al centre de la composició i rodejats de signes astrals, on sovint els ocells marquen l’espai i connecten aquests personatges tel·lúrics amb el món celeste.

Són éssers fabulosos o mitològics, captats en l’essència d’una expressió i contraposats a tota forma de representació o d’imitació; són antiretrats, en què Miró fa evident principalment els ulls disposats frontalment, que no deixen de mirar l’espectador.

Alguns aspectes d’aquests gravats, com les empremtes de mans, els grafismes negres, els fons irregulars, la multiplicitat d’ulls o la frontalitat de les figures, ens mostren Joan Miró no sols com a creador de nous llenguatges o experimentador de noves tècniques, sinó com un artista que també beu en les fonts del passat, com ara la pintura rupestre i la romànica.

Carme Escudero
Teresa Montaner